El conseller de la Generalitat considera que “afavoreix als països del nord”
21/04/2012 AGROINFORMACION
Pelegrí:
Josep María Pelgrí, conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Mitjà Natural de la Generalitat de Catalunya, assenyala, respecte de la reforma de la PAC en marxa, la seva “preocupació extrema” perquè “no s’adapta al model productiu català, caracteritzat per la gran diversitat i riqueses de les seves produccions, ja que la proposta de reforma afavoreix als països del nord d’Europa enfront dels països mediterranis”. En una entrevista amb agroinformacion.com, a més d’analitzar diferents aspectes del agro català, com l’esforç realitzat per productors i l’administració per augmentar les exportacions d’alguns productes com les fruites -obrint comprats a Rússia, Brasil o Emirats Àrabs-, es refereix a les necessitats hídriques de la seva Comunitat assenyalant, per exemple, que els “projectes de modernització o de nous regadius han quedat en estat latent al no haver-se aprovat en el transcurs de l’anterior legislatura el Pla de Conca de l’Ebre”.
— Quina opinió té de la reforma en marxa de la *PAC i com considera que la redacció actual de l’esborrany pot afectar a Catalunya en termes generals?
Per a Catalunya, la proposta de reforma de la PAC presentada per la Comissió Europea resulta perjudicial, ja que no té en compte les característiques pròpies del sector agrari del territori català i mediterrani en general. Per aquest motiu, després de sis mesos d’intens treball, la Comissió de seguiment de la reforma de la PAC, en la qual estava representada la Generalitat, tots els grups polítics amb representació al nostre Parlament i tot el sector agrari català, va arribar a un consens sobre aquesta reforma, que s’ha plasmat en un document. Aquest document ho vaig presentar al ministre d’Agricultura, Alimentació i Medi ambient, Miguel Arias Cañete, el passat dia 12 de març. En aquest acte vaig plantejar al ministre la importància de traslladar a Brussel·les la preocupació extrema del sector per una política agrària que no s’adapta al model productiu català, caracteritzat per la gran diversitat i riqueses de les seves produccions, ja que la proposta de reforma afavoreix als països del nord d’Europa enfront dels països mediterranis.
— L’agricultura en la seva Comunitat s’ha caracteritzat tradicionalment pel predomini de les explotacions de no gaire grans dimensions ja que aquestes suposen un alt percentatge del terreny dedicat al agro. A més, en els últims anys el volum de població ocupada en el sector primari ha anat en descens no suposant més del 3,5% de la població. Es manté aquesta tendència?
En el curs de les últimes dècades s’ha incrementat la grandària mitjana de les explotacions agràries, la qual cosa posa en evidència la modernització de les estructures agràries de Catalunya. La superfície agrícola utilitzada en aquesta comunitat autònoma representa el 4,8% de la d’Espanya. La meitat de les explotacions agràries es concentren a Lleida i la zona de l’Ebre. Segons el cens agrari de 2009, l’últim oficial, a Catalunya hi havia 60.839 explotacions agràries, que ocupaven el 36% del territori català, amb una dimensió mitjana de 19,5 hectàrees. D’altra banda, la població ocupada en el sector primari va tenir un increment en 2011, gràcies a l’engegada de noves activitats i la incorporació de *noves persones, la qual cosa resulta significatiu en una situació de crisi econòmica.
— Bona part de la superfície sembrada tradicionalment s’ha destinat als cereals, bàsicament el blat, encara que no es pot oblidar en el Baix Ebre a l’arròs o el producte pel qual és sobradamente coneguda la comarca del Penedès, el cava. Quin és la realitat actual d’aquests cultius? Quina opinió li mereix la nova PAC en relació amb el vinyer?
Els cereals són el primer cultiu en extensió de Catalunya, ja que ocupin més de 353.000 hectàrees. Les principals comarques productores de cereals són la Noguera, la Segarra, l’Urgell i el Segrià. L’especialització en cereals té la seva base en l’elaboració de pinsos per al sector ramader, hegemònic en el conjunt del sector primari català. El cultiu dels cereals constitueix una de les bases del patrimoni paisatgístic de Catalunya i compleix importants funcions mediambientals. D’altra banda, l’arròs constitueix una alternativa òptima per a les zones del Delta de l’Ebre sotmeses a tensions de salinització. Es tracta d’un aliment bàsic a nivell mundial. A diferència d’altres cereals, es destina principalment al consum humà. Malgrat una disminució de la superfície de cultiu en els últims anys, les xifres més recents mostren un augment de la producció.
El cultiu de l’arròs és pràcticament exclusiu en tot el Delta de l’Ebre, encara que també es conrea arròs en el Empordà i a Lleida. En el cas del Delta, aquest cultiu és un instrument bàsic per mantenir unes adequades condicions ambientals, ja que d’una altra manera es produiria una salinització irreversible. Això fa que el Delta tingui uns elevats valors ambientals, lligats a la biodiversitat, especialment pel que fa a les aus.
Quant a la vinya, aquest cultiu permet obtenir uns rendiments clarament superiors als dels cereals en un conjunt de comarques que s’han especialitzat en la viticultura: Alt Penedès, Baix Penedès, Alt Camp, Terra Alta i Priorat. És una part de la cadena imprescindible que sustenta el sistema de producció de cellers del cava i el vi. En algunes comarques, per les seves característiques edafoclimáticas, difícilment el vinyer pot ser substituido per un altre cultiu amb uns rendiments comparables.
Pel que fa a la PAC i el vinyer, la proposta original de la Comissió Europea inclou la supressió dels drets de plantació. En aquest sentit, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Mitjà Natural (DAAM) s’ha posicionat a favor del seu manteniment, ja que això suposa mantenir una cadena d’empreses sobre el territori. També estem a favor de mantenir els actuals programes de suport i no passar-los al Pagament Únic.
–Encara que l’oli es relacioni tradicionalment amb altres comunitats autònomes la producció de les quals és major que a Catalunya, no és menys cert que en la seva comunitat hi ha un volum important d’oliveres en comarques com Garrigues, Baix Ebre, Montsià, o Priorat, per citar solament algunes amb denominació d’origen. Tem que la nova PAC pugui suposar noves retallades a les ajudes de la UE al sector? Què opina de la normativa sobre emmagatzematge privat? I de la situació dels preus en l’actualitat?
Atès que la nova PAC considera al cultiu de l’olivera com un dels quals es beneficia de el “complement verd” i que bona part d’ell aquesta situat en zones amb limitacions naturals, no preveiem que pugui sortir perjudicat quant a retallades significatives de les ajudes que rep de la Unió Europea. Amb tot, és aviat per pronunciar-se amb seguretat sobre el resultat final de les ajudes de la PAC aplicades a aquest cultiu.
Quant a l’emmagatzematge privat, aquest no respon sovint a les necessitats del sector, motivades per uns preus molt baixos i a la baixa, ni molt menys a les del sector català. Per exemple, en l’última licitació que es va tancar el mes passat, es van adjudicar 100.000 tones d’oli verge a un preu de 0.68€/tona i dia, solament una tercera part de les ofertes, i entre elles no va tenir cabuda cap oferta de Catalunya.
L’emmagatzematge privat s’ha d’actualitzar, tant en el preu com en quantitats licitades, perquè pugui ser un instrument eficaç i útil per al sector.
Quant a la situació de preus actual, influeixen diversos factors de tipus estructural i de desequilibri de la cadena de valor, fins a l’extrem de ser utilitzat com a producte “reclamo” en els lineals de la gran distribució
— Fruita seca i, sobretot, fruita dolça (peres, pomes, préssecs) han aconseguit reconeguda fama per la seva qualitat, encara que la superfície destinada al seu cultiu hagi descendit en els últims anys. De fet, la Generalitat ha ajudat a la promoció de diverses empreses en la Fruit Logística de Berlín, celebrada recentment. Quin és el pes econòmic en aquest moment de la fruita? Què es pot fer des del seu departament per ajudar a obrir nous mercats més enllà dels europeus?
La fruita, dins del conjunt de les produccions agrícoles de Catalunya, suposa una tercera part dels 1.600 milions d’euros totals, amb una gran incidència en l’ocupació de treballadors fixos, però especialment de temporals. Per tant, en aquestes èpoques de falta de treball és un sector a tenir molt en compte, des d’aquest punt de vista, sense oblidar la seva extensió territorial. En aquest sentit el DAAM, a través de l’empresa pública *Prodeca, duu a terme una labor d’internacionalització dels nostres sectors productius, on té especial rellevància la fruita, mitjançant la presència en fires internacionals com la de Fruit Logístic que se citava en la pregunta, però també moltes més. Solament per citar algunes, aquest 2012 hem estat en *Nuremberg, Moscou, Dubai, Xangai, Tòquio…
El resultat és que en aquests últims anys s’han obert importants comprats com Rússia, Brasil, Emirats Àrabs, etc. Solament per citar alguns països extra comunitaris. El resultat és que l’any 2011 s’han incrementat les exportacions de poma un 12%, les de nectarina un 24% i les de préssec un 5%. A Rússia, per exemple hem exportat més de 50.000 tones de préssec i nectarina.
També cal destacar la gran capacitat d’adaptació al mercat del sector frutícola català, a través del Pla de reconversió de la fruita dolça, impulsat i finançat per l’Administració, que ha suposat la substitució de més de 3.000 hectàrees d’espècies i varietats en funció de les característiques físiques i climàtiques de les diferents zones (Catalunya és la regió d’Europa que més ha reconvertit les seves produccions de fruita dolça).
Aquest fet ha afavorit produccions de qualitat que han suposat un major reconeixement, sobretot a nivell internacional. Aquest dinamisme del sector també s’ha visualitzat en estratègies com el programa Fruit.net, que impulsat pel DAAM ha aconseguit que treballin conjuntament tècnics, empreses i investigadors, amb l’objectiu d’optimitzar l’aplicació de productes fitosanitaris, que permetin aconseguir unes produccions més sostenibles i d’acord amb les demandes del consumidor.
— Un dels problemes als quals s’enfronten els agricultors de totes les comunitats espanyoles és la pressió que sobre ells exerceixen les grans distribuïdores d’aliments. Va unir de Pagesos, que ha celebrat recentment el seu congrés a Girona, li ha demanat “valentia política” per lluitar contra aquest tipus de “especulació”. Què es pot fer des de l’administració per evitar -si és possible- el control asfixiant que denuncien els agricultors d’aquestes grans empreses?
Des del Departament d’Agricultura ja impulsem l’any passat la signatura d’un Codi de Bones Practiques en la cadena agroalimentària. Un acord voluntari per integrar les diferents fases de la cadena i que ha de ser l’escenari perquè productors, indústria agroalimentària i distribució estableixin mecanismes per equilibrar la cadena.
La distribució deu, en aquest marc, participar activament en la valorització dels productes alimentaris, millorant la seva presentació i oferint productes de qualitat i vinculats a la producció local. Així mateix, la indústria i la producció poden millorar la qualitat dels productes, incrementar la varietat, etc. Tot això amb l’objectiu que la ciutadania pugui conèixer la gran varietat de productes de la nostra agricultura. D’altra banda, l’oferta ha d’agrupar-se per poder fer front a la concentració de la distribució comercial. La indústria agroalimentària ha de centrar esforços a incrementar dimensió, especialment en l’àmbit cooperatiu.
D’altra banda, l’establiment de contractes tipus entre la indústria i la producció ha de permetre estabilitzar els preus i donar més garanties i seguretat al productor, la part més vulnerable de la cadena, i a la pròpia indústria. Aquests contractes es preveu regular-los en el marc de la Política Agrària Comuna (PAC) que s’aquesta debatent i són una peça clau en les mesures de marcat que s’estan debatent.
És també en aquesta línia que des de Catalunya hem plantejat que s’introdueixin mesurades d’economia social de mercat i que es demani l’excepció del sector agrari de les normes de la competència, per minimitzar els grans desequilibris i la volatilitat de preus que existeixen actualment i que posen en risc a la part més fràgil, els productors.
— Catalunya compta amb una important xarxa de rius i amb el tram final de l’Ebre abans de la seva desembocadura. Quins són les necessitats hídriques de la seva Comunitat? Estan cobertes? Què hauria de contemplen el Pla Hidrològic Nacional en relació a Catalunya?
L’actual període de sequera a Catalunya posa al descobert les necessitats hídriques del camp català. Si bé, de moment, les reserves d’aigua acumulades permeten garantir el subministrament per a aigua de boca pel que resta d’any, no succeeix el mateix amb l’agricultura. La contínua absència de pluges ha posat de manifest la insuficiència d’infraestructures que permetin al nostre agricultors i ramaders, de les zones tradicionalment més àrides, el poder assegurar un nivell mínim de collita, al no poder disposar de reg. Per aquesta raó s’estan realitzant esforços en inversions estratègiques com el canal Segarra-Garrigues.
El Govern català té dissenyat un pla de regadius, tenint en compte les condicions agroclimáticas, les concessions d’aigua obtingudes o potencials en funció dels cabals actuals dels rius o previsions de futur en funció dels escenaris de canvi climàtic, així com plans d’eficiència en l’ús de l’aigua.
No obstant això, aquests projectes de modernització o de nous regadius han quedat en estat latent al no haver-se aprovat en el transcurs de l’anterior legislatura el Pla de Conca de l’Ebre, en el qual entre altres coses ha de definir els cabals ambientals d’aquest riu i les necessitats de volums mínims d’aigua a la zona del Delta, per preservar-ho de la important erosió que sofreix. L’evidència ens mostra que en el context actual no és possible detraer nous cabals sense afectar al Delta.
Quant al Pla Hidrològic Nacional del Govern central, simplement dir que esperem que el ministre concreti com i de quina manera es va a articular i si realment es farà buscant el consens amb les conques i Comunitats autònomes, tal com ha expressat públicament.
— L’agricultura ecològica està adquirint en els últims anys un paper destacat. Quin és el moment de Catalunya pel que fa a la resta de comunitats en aquesta matèria? De quina forma ajuda el seu Departament al foment i desenvolupament de l’agricultura ecològica?
La producció agroalimentària ecològica a Catalunya segueix un progrés sostingut, tant en nombre d’empreses dedicades a aquest tipus de produccions, com en superfície de cultius, cabanya ramadera i diversitat d’orientacions productives de la agroindustria alimentària associada. Catalunya, malgrat no ser la comunitat amb major nombre d’empreses ecològiques, segueix sent el mercat que més ha evolucionat dins del panorama espanyol. Així, es constata que en els últims anys estem assistint al desenvolupament del mercat intern de consum, que s’expandeix a través d’un ampli ventall d’opcions empresarials que van des de la introducció dels aliments ecològics en els menjadors escolars a la seva presència en les prestatgeries dels supermercats, passant per fórmules de servei a domicili, grups de consum, tendes especialitzades, mercats locals i fins i tot la restauració. El Govern català recolza aquest desenvolupament impulsant un nou programa interdepartamental d’actuació en el qual intervenim set departaments, i que s’orienta al foment de les produccions, la comercialització i el consum d’aquest tipus d’aliments.
L’agricultura ecològica ha registrat xifres rècord en territori català i s’ha posicionat molt bé al mercat dels productes agroalimentaris, gràcies, entre altres coses, a una política del DAAM de foment de l’eficàcia, la qualitat i l’excel·lència en l’àmbit de la producció d’aliments a Catalunya.
— Finalment, Cap a on camina el agro català, tenint en compte les peculiaritats de la seva Comunitat?
El sector agroalimentari català, d’una importància estratègica per a Catalunya, que té en la agroindustria la primera indústria catalana, s’enfronta a diversos reptes, entre ells el de la crisi econòmica, el de la reforma de la PAC i el de la necessitat d’incrementar la internacionalització de la producció, amb un augment significatiu de les exportacions. En qualsevol cas, la situació global convida a un cert optimisme, gràcies a una agricultura estable, a una ramaderia que es va recuperant malgrat els costos d’alimentació i producció, i per força d’una indústria agroalimentària que està trobant als mercats internacionals un camí de futur per augmentar les seves vendes en uns moments de recessió de la demanda interna.